SUCRE BLANC, UN EDULCORANT AMARG

L'anomenat sucre blanc és un dels edulcorants més consumits actualment. Però els seus efectes són realment tant dolços com el seu gust? Doncs no, el sucre blanc es un dels aliments més nocius per la nostra salut, com també ho són la fructosa i els edulcorants sintètics. 

Però que es el que fa que dolents per la nostra salut? 

El sucre blanc acidifica i produeix deficiències de vitamines i minerals. Disminueix les nostres defenses i augmenta els dipòsits de greixos. Això repercuteix en el bon funcionament del sistema nerviós i produeix una gran fluctuació energètica que es tradueix en hiperactivitat o depressió i en alts i baixos emocionals. 

I doncs, amb que podem endolcir els nostres plats?

La millor  alternativa al sucre blanc (que continui sent natural), són : el xarop o melassa de cereal ecològic, la mel crua ecològica, l'estèvia, el xarop de poma, les fruites seques i la saba d'auró (sirope de arce). 

Per a un consum més esporàdic també es recomanable el sucre de canya integral autèntic i el xarop d'atzavara. 

Tots aquests aliments són obtinguts de manera natural i sense adulterar i per tant conserven tots els minerals i les vitamines originals necessaris per la seva metabolització i el cos no recorre a les seves reserves per equilibrar el procés metabòlic. Aquests no provoquen desmineralització ni alts i baixos energètics i emocionals. 

RECICLATGE A SORT

El passat mes de març a la població de Sort i moltes altres del Pallars Sobirà es va implantar el nou sistema de reciclatge porta a porta.

Aquest sistema consisteix en que els posseïdors dels residus, en comptes de tirar els residus als contenidors els deixen a la via pública (davant de casa), aquests són  recollits directament en el punt d'origen d'acord amb un calendari preestablert.Aquest calendari estableix que els dimarts al matí es recull el paper i cartró, els dijous al matí els envasos, els dimarts, el dijous i el diumenges al vespre la fracció orgànica i el divendres al vespre el rebuig.

Per dur a terme aquesta iniciativa el Pallars Sobirà s'ha unit al projecte europeu SCOW que a més permetrà construir una petita planta on fer compost a partir dels residus orgànics (restes de menjar). Aquest compost podrà ser utilitzat posteriorment en l'agricultura i la jardineria de la comarca. 

Tot i que l'Ajuntament de Sort va demanar als seus ciutadans la màxima col·laboració possible amb aquesta nova iniciativa, el passat més d'abril els carrers de sort van aparèixer inundats de fulletons en els  quals es podia llegir "Sort prou" amb uns dibuixos de cubells d'escombraries, que els mateixos ciutadans havien llençat en senyal de protesta i queixa contra aquest nou sistema.

PLANTA CARNIVORA

Què és?

Una planta carnívora (també anomenada planta insectívora) és una planta que obté part dels seus nutrients a partir dels insectes i d'altres petits invertebrats que captures a través de les seves trampes. 

Habitat i cultiu 

Aquesta planta acostuma a créixer en llocs on el sòl es pobre com terres àcides pantanoses i en farallons rocosos. També les podem trobar en zones tropicals. 

En quan al seu cultiu i cura: 
-  La majoria dels tipus de plantes carnívores requereixen aigua de la pluja de 6,5 amb àcid sulfúric (l'aigua corrent conté minerals que s'acumularien a la planta fins a matar-la), és per això que com hem dit anteriorment es troben en terres àcides i són extremadament calcífugues. A més la majoria d'espècies requereixen bastanta quantitat d'aigua. 

- Normalment obtenen insectes suficients per poder alimentar-se tot i que a vegades es necessari un subministrament suplementari. El problema es que aquestes plantes són incapaces de digerir una altra cosa que no siguin insectes o animals petits. Per exemple no poden ingerir un tros de carn podria podrir-se a l'interior de la fulla causant la mort de tota la planta. 

- La majoria de les especies necessiten llum brillant o plena llum del sol per poder estimular les seves funcions. 

- Com que viuen en pantans o en zones tropicals requereixen un alt grau d'humitat.

- Curiosament, aquestes plantes son propenses a sofrir infestacions parasitaries d'àfids i cotxinilles(petits insectes). Els atacs menors es poden eliminar a mà, les infestacions massives però, requereixen insecticida. 



Alimentació

Les plantes carnívores s'alimenten de petits invertebrats i insectes els quals atrapen de diferents maneres: 

- Amb pinces: és el mecanisme de la Venus Atrapamosques i l'Aldrovanda vesiculosa (són les dues úniques espècies amb aquest mecanisme). L'insecte o animal petit es atret per un nèctar dolç, es posa a la fulla i quan frega amb els cilis detectors la planta es tanca automàticament. 

La presa es mou a l'interior i estimula la secreció de sucs digestius per la seva desintegració que dura diversos dies. Un cop digerit l'insecte, la fulla es desprèn de la seva tija original per donar lloc a una nova fulla i poder repetir el procés.

 


- Pèls enganxosos: és el mecanisme que utilitzen la Drosera i la Byblis entre altres. La Drosera per exemple té unes fulles enganxoses que fan una olor similar a la de la mel. Quan un insecte es posa a la fulla queda atrapat als pels enganxosos, després els tentacles de la Drosera es corben cap endins fins que es tanquen. Pot tardar des de un minut fins a vàries hores a tancar-se i uns 7 dies per tornar-se a obrir. 

- Trampes de caiguda: les plantes que utilitzen aquesta tècnica o mecanisme són la Nepnthes, Heliamphora i Sarracenia entre altres. Aquestes plantes també es coneixen amb el nom de plantes odre, ja que tenen forma de gerro o de copa. Al fons tenen un líquid aquós on els insectes s'ofeguen. Els insectes són atrets per la aroma de les vores de la planta i un cop es posen a sobre la planta rellisquen i cauen a dins del líquid i un cop ofegats la planta els digereix. 

- Trampes mecàniques: aquest mecanisme es exclusiu del genero Utricularia i es el més complex i ràpid de totes les plantes carnívores. Aquestes plantes aquàtiques tenen nombroses trampes en cada tija que semblen petits globus. Cada trampa té una petita "trampilla" que acostuma a estar ben tancada. Per para les trampes, la planta bombeja cap a enfora part de la seva aigua perquè la pressió en l'interior sigui menor que a l'exterior. Si un petit animal nada a prop de la trampa o frega la planta, les "trampilles" s'obren i la trampa absorbeix l'aigua arrossegant l'animal cap a l'interior. Després la trampa es tanca. Quan la planta ja ha digerit la seva víctima torna a parar la trampa per a capturar una nova presa. 

- Trampes de llangosta-olla: és el mecanisme del gènere Genlisea que s'especialitzen a caçar portozous, els quals atreuen de forma química. 

LA PUPUT

La puput (Upupa epops) és un ocell de la família upúpids i de l'ordre dels coraciformes present a Europa i Àsia i molt comú als Països Catalans. 

Descripció física

És un ocell que fa uns 28 cm de llarg. És de color marró rosat amb les ales i la cua ratllades de blanc i negre. El seu bec es prim, corbat i llarg. Té una cresta que pot obrir i tancar, amb les puntes negres. 

El més característic de la puput es el seu cant, que es molt fàcil de identificar ja que fa "pu-pu-put".

CANT DE LA PUPUT: http://www.xtec.cat/~fturmo/d108/ocells/puput_so.htm

Alimentació

La puput menja llagostos, formigues, grills, erugues, aranyes, cucs de terra i larves d'insectes. 

Reproducció

Fa el niu en forats d'arbres vells o cases enrunades. La femella pon 5-7 ous i els incuba durant uns 16-19 dies. Els pollets comencen a volar al cap d'unes 4 setmanes. 

Hàbitat

Viu en zones obertes, horts i boscos 

Costums

Acostuma a menjar a terra, caminant d'un lloc a l'altre mentre va picotejant 

** També sabem que la puput es un ocell que a la tardor emigra i se'n va cap a l'Àfrica, retornant al febrer següent. 

EPIDERMOLISIS BULLOSA

La epidermolisis bullosa o ampollosa es un conjunt de malalties o trastorns de la pell que es transmeten genèticament i que es manifesten per la aparició d'ampolles, llagues i ferides a la pell, especialment en les àrees mucoses amb el més mínim frec o cop. També solen apareixer ferides internes, provocant un tancament en l'esòfag fet que provoca una gran pèrdua de pes al no poder digerir els aliments (aquest últim problema però només es dóna en la epidermolisis bullosa distròfica recessiva). 

La pell dels afectats d'aquesta malaltia es caracteritza per ser fràgil, dèbil, extremadament sensible i extremadament vulnerable, es podria considerar fràgil com el vidre ja que al mínim contacte físic se'ls desprèn la pell causant-los ferides i ampolles que tenen l'aspecte d'una cremada. Es per aquest motiu que també coneixem a la enfermetat amb el nom de pell de cristall o pell de papallona.

L'epidermolisis bullosa acostuma a manifestar-se al néixer o durant els primers mesos de vida i existeixen dos formes en que la malaltia es pot manifestar: 

1-  En l'herència dominant: un dels progenitors té la malaltia i existeix un 50% de probabilitats per cada embaràs que el fill estigui afectat. 

2- En l'herència recessiva: els dos progenitors son portadors d'un gen malalt que transmet la malaltia. En cada embaràs existeix un 25% de probabilitat que un descendent estigui malalt. 

Hi ha 20 subtipus diferents de epidermolisis bullosa que es poden agrupar en 3 tipus principalment: 

- Simple: causada per una mutació de les cèl·lules basals de la epidermis que es manifesta en lesions a les mans i als peus. La rotura es produeix a la capa superficial de la pell, les ampolles es cicatritzen sense perdre teixit i els afectats per aquest tipus de malaltia solen experimentar certa millora al llarg del temps. Tot i això és una malaltia extremadament dolorosa. 

- Juntural: es la produïda per la mutació d'una proteïna que uneix les membranes. Pot afectar a les mucoses oculars, a la cavitat oral, a la via urinària al esòfag i a la faringe. Les ampolles apareixen a la zona situada entre la capa externa i interna. Els subtipus de epidermolisis juntural van des de una varietat letal fins a altres que poden millorar amb el temps.

- Distròfica: les ampolles apareixen a l'estrat més profund de la pell. Al cicatritzar, les ferides van originant danys a les articulacions, fins al punt de dificultar greument el moviment. També poden apareixer ampolles a les membranes mucoses: boca, faringe, estomac, intestí, vies respiratòries i urinàries i l'interior de les parpelles. 

Per dur a terme un bon tractament de la malaltia cal tenir-ne un control adequat. Es realitzen diferents tipus de cures, i embenatges i en casos extrems fins i tot cal intervenció quirúrgica. 

Cas real de la malaltia:

http://www.eltiempo.com/colombia/otras-ciudades/el-nino-de-cristal-que-vive-en-bolivar/14687735

COM ES VAN FORMAR ELS PIRINEUS?

Els pirineus són un conjunt de serres (és a dir una serralada) situades al nord de la península Ibèrica  i recorren tot l'itsme que l'uneix a Europa. Tenen una llargada d'uns 425 km i una amplada que no supera els 100 km amb una superficie total de 19.000 km2 . Els cinc cims més elevats de la serralada són l'Aneto, el pic de Pocets, el Mont Perdut, la Punta d'Astorg i el Pic Maldito. 

Aquestes dades ens demostren que la serralada dels Pirineus es un serralada de grans dimensions. Però realment com es va formar? 

Durant la era Paleozoica els Pirineus eren un territori enfonsat que formava part de la fossa Pirenaica. A la era Mesozoica, tot el territori va quedar cobert per les aigües del mar, al fons del qual s'anaven dipositant els materials erosionats sobre els materials de l'era anterior. 

Més tard al Període Terciari de l'era Cenozoica els Prineus emergiran gràcies al moviment Alpí. 

El procés de formació va ser mes o menys aquest: 

1- El sòcol primari, integrat per roques rígides, va quedar recobert per roques sedimentàries (més flexibles). 

2-  En iniciar-se el moviment alpí, els dipòsits sedimentaris més recents, més flexibles, es van anar plegant, mentre que els materials del sòcol primari, més rígids, es van anar esquerdant, aixecant-se en la seva part central. 

 3- En continuar l'aixecament, sobretot per la part central, la cobertora sedimentària fortament replegada (a causa de la gravetat) lliscà cap avall i  va deixar al descobert la part més enlairada del sòcol. En aquest punt sobresortint, l'erosió és un procés actiu que contribuiex a eliminar la cobertora. 

4- El procés de lliscament de la cobertora segueix mentre dura l'orogènesi, produint-se encavalcament de plecs i mantells de corriment.

ROVELLÓ

Tot i que ja no és època de bolets, avui us vull parlar del rovelló (Lactarius sanguifluus) un dels bolets més coneguts i més apreciats gastronomicament a Catalunya.  El rovelló es un bolet de la familia de les russulacies. És molt fàcil confondre'l amb el pinetell també molt apreciat a la cuina. 

El lactarius sanguifluus es caracteritza per despendre una mica de líquid d'un color vinós que podria semblar sang o òxid que en poc temps es torna de color verdós. Els bolets més joves tenen el barret convex, però a mesura que creix, s'aplana i acaba en forma d'embut. Les làmines són fines atapeïdes i decurrents pel peu. El peu, rabassut i sol estar tacat. 

El rovelló es fa en pinedes sobretot a la regió mediterrània, mentre que el pinetell es fa a tota Europa. Vol la calor i és propi de boscos assoleiats i de terres baixes. 

És important no confondre el rovelló amb la Lleterola de llet groga, un bolet no comestible, aparentment com el rovelló però més petit i amb un color més clar i que quan es trenca en surt llet blanca. 

Anteriorment hem dit que era un aliment molt ric gastronomicament i és que el rovelló es pot cuinar tant a la brasa, guisat o confitat i és un bon acompanyant de qualsevol tipus de carn o fins i tot peix. A més com la resta dels bolets no és gens calòric.